Ara que la
Belmonte ha aconseguit el seu cobejat or olímpic tothom es llençarà a glosar l’heroïcitat
de la gesta carregant les tintes èpiques. I en fer-ho molts diran que la Mireia
s'ho mereixia després dels anys d'esforç duríssim i diari a la piscina, etc... Però
si podem pensar que la Belmonte es mereix l'or, no és pel fet que hagi
treballat molt per assolir-ho, sinó pel fet que va saber fer just el necessari
a l'instant precís. En definitiva per saber competir bé.
La JUSTICIA
no té res a veure amb la competició ni amb
l'assoliment d'objectius. Que quelcom sigui just vol dir que algú es mereix que
li passi alguna cosa, en aquest cas una cosa positiva com assolir un objectiu. Però
ningú mereix assolir un objectiu més que un altre abans de que la competició
tingui lloc, per molt que hagi treballat o desitjat assolir-ho.
En primer lloc desitjar-ho, ho desitja tothom, això és
fàcil. En segon lloc treballar molt durant molts anys i molt durament no és cap
argument perquè algú hagi d'assolir o es mereixi assolir un objectiu. Treballar
durament és imprescindible per la senzilla raó que tots els altres ho fan; de
manera que si vols guanyar als altres, ja es sap el que toca.
Finalment si la Mireia o qui sigui guanya una cursa és
perquè ha fet el necessari de la manera necessària a l'instant en que ho havia
de fer, de forma tal que, el què si que podríem dir és: el que guanya una
competició sempre, sempre, sempre és qui mereixia guanyar-la, tal com ho
demostra el fet d'haver-la guanyat (per suposat amb l'excepció que assoleixi la
victòria fent unes trampes increïbles).
Però seguim
sense entendre res i seguim lloant els durs anys de treball del que guanya. Es
que potser es pretén que el que queda segon o tercer no ha treballat, tal
vegada més i millor que el que guanya?. O és pretén que els que queden fora del
podi no han treballat prou?... De cap manera. Rendir és controlar el moment,
aquí i ara amb els teus recursos. Que per adquirir els recursos calgui
molta feina és una cosa diferent. I la nostra societat es segueix confonent el
treball amb el rendiment, pensant que el rendiment és una funció directa del
treball. No ho és!.
Per això
ensenyem els nens el valor del treball i ni els hi parlem de controlar el
moment i adaptar-s'hi adequadament. No els hi parlem del fet que fins i tot
treballant sovint no s'aconsegueix l'objectiu, a vegades perquè no es controla
l'instant de rendir, a vegades perquè hi han coses fora del nostre control que
ens superen (com els contrincants en una cursa). Això no ho ensenyem perquè és
un tabú moral. És l'herència del determinisme cartesià i d'una cultura
cristiana que col·loca la font del premi i el càstig en un ens superior que
jutja el mereixement en funció de l'esforç i el treball. "Guanyaràs el pa
amb el suor del front", de manera que un increment en la quantitat de suor
ha de comportar necessàriament un increment en la quantitat de pa guanyat. Però
el mon NO funciona així i ho sabem oi?. Només cal posar les notícies a la TV un
dia qualsevol. Llavors ...
No hay comentarios:
Publicar un comentario