viernes, 12 de agosto de 2016
TREBALL, RENDIMENT i ASSOLIMENT - CREENCES DESADAPTATIVES I BACKGROUND CULTURAL
-->
Aquest escrit es una resposta a algunes persones que com és lògic es
resisteixen a creure, una cosa que observen i no els hi agrada: Com considerar
perfectament just el fet de que un esportista treballi una vida i al final no
assoleixi l’objectiu per que no ho fa prou be en el decurs de potser un minut o
dos que pot durar la competició.
Sobre el concepte de
“rendiment” i la seva relació amb d’altres conceptes com per exemple la
“justícia”; sempre que exposo el meu discurs em trobo el mateix: La gent l’entén,
perquè des d’un punt de vista intel·lectual és realment assequible. I no només
això, la gent sap que és rigorosament cert que el rendiment no és la funció
directe del treball, per resumir-ho molt. I ho sap perquè en la seva vida
quotidiana i en la dels altres ho experimenta dia a dia. Però heus aci que
aquesta idea no ens agrada!. I per què?. Doncs perquè entra en conflicte
amb algunes de les creences irracionals que
hem après de ben petits en el nostre entorn social. No és cosa de la nostra
família, és cosa de l’entorn socio-cultural en que naixem i ens desenvolupem.
A les societats amb una cultura de fonament cristià, que en general són
totes les occidentals (tot i que amb les seves subtils diferències) hem
adquirit una creença que ens diu: Que si ens esforcem, treballem bé i perseverem
(accions que a més a més és sustenta que les mou el “desig”), llavors tard o
aviat acabarem assolint allò que volem. El resum sintètic d’aquesta manera de
pensar és la desafortunadíssima frase que resa: “Voler és poder”. Una
proposició rigorosament falsa, perquè implica el raonament lògic de que la
voluntat és el principi actiu de l’assoliment.
Els defensors d’aquesta proposició, sovint necessiten com és normal
validar allò que han après des de ben petits i que, com ho fan les creences
troncals que deia en Milton Rokeach, formen par de la seva (nostra) identitat.
Per argumentar aquesta defensa diuen coses com ara: “si no vols és segur que no
podràs...”. I és clar que si. Això és un parany lògic mitjançant el qual hom
creu que les afirmacions certes són reversibles i segueixen essent certes. Però
com ens ensenyaven, quan estudiàvem lògica aristotèl.lica al batxillerat: "Si A
llavors B" és cert, això no implica que "si B llavors A" també ho sigui.
La més mínima observació una mica sistemàtica de la realitat i no
diguem si ens dediquem a obtenir proves empíriques ens certifica que “voler” és
una condició necessària però en cap cas suficient per “assolir”. I més encarà, no existeix una relació
paramètrica entre voler i assolir. De manera que tot i que voler és
imprescindible, a partir d’aquí no assoleix més qui més vol .
Però aquesta maleïda realitat xoca amb allò que ens han ensenyat i
també amb allò que ens agrada sentir i que el corrent principal del pensament en
la nostra societat ens diu constantment (la convenció social). Tot i que ens ho diu mitjançant fonts ben sospitoses com les pel·lícules, els anuncis i els missatges que tant polítics com
psicòlegs positius, gurus, coaches i tota mena de “sacerdots de la societat de
l’exit” ens engeguen a les oïdes... I nosaltres ens els creiem; i no pas perquè
siguem imbècils, sinó perquè essencialment ens interessa creure per no
enfrontar-nos a nosaltres mateixos, al nostre ego o a la nostre identitat.
I més encara, fem resistència a ”creure” allò que l’experiència ens
mostra dia a dia i que la nostra raó ens confirma. Però a qui l’importa la
cerca de la veritat guiada per la raó?; especialment si aquesta veritat pot
resultar incòmode i hom ja té les seves pròpies idees. Benjamin Franklin va dir
“tothom sap per experiència que els ésser humans no aprenen de l’experiència”.
I així estem. Creient en primer lloc que la Mireia Belmonte ha entrenat
moltíssim i que és per això que ha guanyat una medalla. I en segon lloc creient que és just que així
sigui. I obviant la part de la realitat que no ens encaixa com per exemple, que
potser no és la que més ha treballat (no ho sabrem mai); o que altres que també
han treballat no ho han aconseguit...
Fem de la relació entre el treball (o voluntat) i l’assoliment un tema
de justícia, per la senzilla raó que el cristianisme es sustenta bàsicament en
una idea d’aquest tipus: Sigues bo, sigues pietós, sacrifica’t, treballa,
esforçat... en aquest mon; i llavors espera i confia en que Deu et recompensarà
a l’altre vida. El pal de paller del Cristianisme es precisament “la fe”, que és creure de veritat quelcom
passant per damunt de qualsevol indici contrari que la realitat ens mostri. És dir, la raó no compte.
D’acord, potser ho he expressat de manera banal, però aquesta és la
idea que venem als nostres fills: “Si ets bo els reis et portaran coses”. Per
cert tot amagant el fet que els reis són els pares. Ho fem per preservar la
il·lusió dels nens. Precisament!. Per preservar la idea il·lusòria i irreal de
que una mena de justícia superior que administra la moral proveirà que la bona
conducta sigui recompensada amb regals i joguines. Però és mentirà, són els
pares els qui la recompensen perquè volen (ja ho sabíeu oi que eren els pares?).
Si els pares no volguessin no la recompensarien la bona conducta; i
fins i tot si volguessin podrien recompensar el desacatament i la conducta
“gamberril” (crec que en algun cas ho deuen fer). Quedi clar que respecte a
aquest exemple no estic proposant suprimir els Reis Mags ni el Tio, ni res d'això. Vagi
per endavant que no tinc una proposta respecte a aquest tema. Malgrat en
definitiva defensar la tradició sovint és defensar les creences irracionals i atàviques que no
s’ajusten a la realitat.
La cosa és que amb aquest tipus de creences, després considerem injust
que tot l’entrenament d’una vida s’hagi d’avaluar en una cursa de dos minuts
escassos (n’hi ha de més curtes i tot). I després fent un salt brutal en el
raonament moral ens atrevim a qualificar la competició com inadequada per la
formació dels nens per aquest argument. En un exemple dels més clars de com
partint d’una premissa falsa i essent prou coherent es pot arribar al més
desastrós dels efectes. En aquest cas a ensenyar als nens que “no cal que
s’adaptin a res, sempre que hagin treballat prou i prou bé”. Perquè, dit en
llenguatge cristià, la Divina Providència ja actuarà. Bé, avui en dia la Divina
Providència queda substituïda per la “justícia”. Una justícia que no es sap
gaire qui administra, tot i que la nostra experiència ens ve a dir que el que
administra aquesta justícia s’ho hauria de fer mirar. O com deia en Woody
Allen: “si deu existeix més val que tingui una bona excusa”. Ja ho veieu potser
nosaltres creiem que no som gens religiosos, tal vegada ateus o fins i tot
agnòstics i anticlericals alguns ... però regim les nostres vides pels
principis morals del Cristianisme (jueus, catòlics, i protestants de tota mena).
I per cert, sense ànim d’abundar en disquisicions antropològiques, els
musulmans igual o pitjor atès els seu fatalisme (tot està escrit, el destí i la
voluntat d’Ala en seu cas).
Tinc experiència de molts anys treballant amb esportistes orientats a
màxim rendiment i el problema principal que sempre ens trobem es que ningú escapa als valors i
creences de la seva cultura que li fan creure que el treball ho és tot... (fins
i tot he pogut treballar amb atletes àrabs palestins, alguna taekwondista
israeliana i també pilots japonesos i algun tailandès...)
Ens ensenyen a treballar, segons en quin àmbit jo diria que a produir,
però no ens ensenyen a rendir en el moment, perquè en el moment de rendir (el de la competició) si deu existeix
o si la justícia existeix “serem proveïts”.
Així doncs, pel que fa concretament a la competició:
Primer error: En una competició No s’avalua una vida d’esforç, ni un
mes, ni una setmana d’entrenament. En una cursa competitiva NO s’avalua cap
entrenament fet. S’avalua qui és capaç de fer millor la cursa AQUÍ i ARA. I
prou, això és tot.
Segon error: A ningú l’importa si la Belmonte ha treballat o no.
Malgrat sigui evident que sense treball no es pot assolir, això és degut al fet
que els altres a qui vols guanyar es preparen molt bé. Però si per ventura algú
té un do, un talent que la natura li ha donat i amb una quantitat de treball
sensiblement inferior és capaç de guanyar; la seva victòria és perfectament
vàlida i igual de justa que qualsevol altre victòria. Perquè el mereixement de
guanyar o no fer-ho està en relació al que faràs aquells dos minuts de cursa. No tota
la teva vida anterior!.
Tercer error: Els esportistes ho saben, els entrenadors ho saben, els
jutges ho saben, el públic ho sap, las premsa ho sap ... i no ho vol reconèixer
perquè la idea no encaixa amb els seus estandars mentals culturals altrament
dits “creences”.
Bé doncs quan el que no es capaç d’acceptar-ho és el públic, la família
o la premsa que hi farem, mal sort!. Però quan el que no es capaç d’acceptar-ho
és l’esportista està venut, perquè no entén realment del què va aquesta “festa”
anomenada alt rendiment.
L'alt rendiment, el mateix concepte rendiment de fet, no és una llibreta a termini amb interessos
garantitzats a on cada dia ingresses un euro!... L’entrenament no s’acumula,
no s’atesora com un bé material. L’entreno es fa per aconseguir una millor
disponibilitat per rendir en el moment just de la competició (mitjançant un
munt de mecanismes d’estimulació a nivell fisiològic que porten a un creixement
i desenvolupament de l’organisme). Això no vol dir que aconsegueixis rendir. És
així i punt. Són fets empírics.
I si algú entrena com un animal deu anys de la seva vida o més, per
jugar-s’ho tot en una cursa de 10 segons o menys i perd això no és una
injustícia, mai, en cap cas. Algú altre que potser havia entrenat o potser no,
ha corregut més que ell.
El problema rau per començar en que “ningú s’ho juga tot” en una cursa.
Ni que sigui el principal objectiu per a qual s'ha preparat una vida sencera.
Si finalment té exit o bé fracassa, ni així pot considerar que s'ho juga “tot”. Perquè ha tingut una vida,
que normalment ha escollit, sabent que no hi havia cap garantia de res. I si
creia que hi havia una garantia és que ha volgut mantenir l’autoengany, per
bé que el seu entorn i el mon en general l’hagin ajudat a mantenir-lo. O és
que potser algú té comprat un sol segon de la seva vida?. La “seguretat” és un
mite. Senzillament no existeix, però ara això ens portaria cap una altre
derivada.
No aprofitem ara a més a més per desqualificar l’esport de competició. Ni tan sols
com eina formativa per als joves, perquè psicòlegs i pedagogs han debatut el
tema des de principis dels 80’s per arribar a la lògica conclusió de que la
competició és formativa si s’ajuda a que l’enfocament que els nens en fan ho
sigui. I si no ho fem així, com en tot, llavors no es formativa. I, atenció,
una manera de fer que la competició no sigui formativa es fer creure als joves esportistes que perquè
algú treballa molt llavors és just i obligatori que guanyi. El qual no és més
que la versió maquillada i disfressada de dir-li al nano que “has de guanyar
per collons, si o si”.
Així que ja veieu la paradoxa!... Fer creure als nens que el treball ho
és tot, lluny de donar-los confiança, el que fa es que percebin l’amenaça de decebre unes il·lusions que es veuen obligats a satisfer. Justament perquè desitgen molt assolir la victòria i creuen mereixer-la pel molt que hi han treballat. De fet això condueix a que perdre no es vist com quelcom natural ni
tant just com guanyar. Guanyar és quelcoom lògic que encaixa amb els meus desitjos i l'esforç que hi inverteixo; i en canvi perdre és una mena "d'anomalia del destí".
I després li donem a la culpa a l'activitat física competitiva de que els nens experimentin pressió per rendir i estrés; i fem acusacions com que la competició no afavoreix la cooperació, etc...